Foto de Valeria llegint al Club Cronopios/ Barcelona
Valeria té la mirada d'una nena que recentment descobreix el món i el somriure d'una dona que sap el que vulgues. Amb aquesta combinació ella va decidir un dia fer la maleta, amb els llibres imprescindibles per continuar un màster d'escriptura que va començar a la Universitat Nacional de Colòmbia i que espera acabar en la Pompeu i Fabra de Barcelona. Ella uneix recursos literaris com qui teixeix records i ha après a descobrir Barcelona en la seva bicicleta, vehicle ideal per recórrer sense pressa però sense pausa una ciutat que la plena de tranquil·litat i assossec i que li permet reprendre un projecte literari que navega entre dues aigües.
Valeria s'ha donat amb la tasca d'escriure una història epistolar i atemporal de dos personatges que es troben gràcies a les paraules i que recreen amb la força de les imatges dues guerres que passen en diferents temps i llocs però que uneixen sentiments.
En el jardí de Jiwar, residència d'artistes, on Valeria ha passat els primers mesos a Barcelona, li fem les següents preguntis:
Qui és Valeria?
R. Valeria és una amant de la literatura, entenc això com la vida sencera, no són coses separades, la literatura no és un concepte apart sinó que és la vida mateixa. La història de la meva família, la història de Colòmbia, la història de vida dels meus amics i dels qui conec és literatura, no com a material per a literatura sinó vitalitat mateixa, llavors sóc amant de la vida per descobrir i aprendre, entendre, escoltar , però escoltar de debò, com si el teu cos fos una oïda sencera i pogués estar atent al que diu l'altre, a pesar que l'altre pensi completament diferent a tu.
Fa quant estàs a Barcelona i per què has arribat a aquí?
R. Vaig arribar el dos d'abril a fer una residència artística d'escriptura en un espai que es diu Jiwar, Jiwar és una paraula àrab que significa barri o veïnatge i té aquesta filosofia de rebre persones de tot el món perquè hagin intercanvi culturals, perquè cada qui realitzi el seu projecte particular. Jo estic escrivint una novel·la en què hi ha una espècie de diàleg entre dos personatges, un personatge és una noia que es diu Candelaria Chalá, va néixer en Bojayá (Chocó) en el Pacífic colombià i viu abans, durant i després de la massacre de Bojayá en el 2002 i un dia rep una carta d'Ignasi Andreu que és un noi de Barcelona. Ella mai havia rebut una carta, així que li sorprèn i li causa molta inquietud que la data és de 1937 i ella viu en el 2020. Ignasi és un noi que té la seva mateixa edat, però que escriu des del passat i està vivint la guerra civil a Barcelona i allí comença un diàleg poètic - històric entre ells dos a través del temps i de l'espai i enmig de dues guerres diferents. Per això és molt important per a mi caminar els carrers de Barcelona, conèixer una mica als catalans, entendre tot això, llegir molt per escriure també, és un procés de recerca creativa. Parlar amb la gent, no solament és escriure tot sol, sinó viure això és part del procés creatiu, tot el que vius i com la novel·la està en aquest rumb també és viure Barcelona sense fi.
Quin va ser la teva primera impressió en arribar a Barcelona? Ja portaves informació que aquí es parlava una altra llengua i que una cultura diferent a la d'Espanya?
R. No, no ho sabia, no ho vaig investigar abans perquè volia sorprendre'm una mica. No coneixia el català. Em vaig enamorant de Barcelona lentament i per això mateix més profundament. Mireia, que és la directora de Jiwar em va portar a un recorregut per un dels refugis de Barcelona a la plaça del Diamant (Estic ara llegint a Mercè Rodoreda) i va ser molt impactant saber que estàs caminant i saber que sota la ciutat hi ha història allí. Sento que es respira temps en el qual et submergeixes com un temps oníric, de vegades per això sento que estic en un somni perpetu, un descobriment constant, la sensació de que Barcelona és inesgotable.
Explicans sobre els espais artístics en els quals et mous ara?
R. Jo vaig arribar a Jiwar i hi havia artistes angloparlants, gairebé totes i només vaig experimentar el català quan anava a les botigues. Després vaig anar a un espai que es diu Jamcircus que es a Poble Sec, els tres amos són colombians i un altre es suec. Ells em va portar al Club Cronopios on fan un Jam d'escriptures els dimecres. Aquest dia jo era l'única llatinoamericana, la resta eren catalans, i enfront d'una pantalla es fan espais d'improvisació d'escriptura i són molt democràtics perquè encara que no ets escriptor pots escriure i a més cada dia hi ha activitats literàries, entre ells hi ha micro obert on es llegeix català i un dels moments on vaig sentir el català sense entendre-ho vaig connectar, així que les expressions artístiques sobrepassen la llengua: va ser una experiència poètica on vaig sentir que necessitava aprendre català.
--------
Valeria tiene la mirada de una niña que recién descubre el mundo y la sonrisa de una mujer que sabe lo que quiere. Con esta combinación decidió un día hacer la maleta, con los libros imprescindibles para continuar un máster de escritura que comenzó en la Universidad Nacional de Colombia y que espera terminar en la Pompeu i Fabra de Barcelona. Ella une recursos literarios como quien teje recuerdos y ha aprendido a descubrir Barcelona en su bicicleta, vehículo ideal para recorrer sin prisa pero sin pausa una ciudad que la llena de tranquilidad y sosiego, y que le permite retomar un proyecto literario que navega entre dos aguas.
Valeria se ha dado la tarea de escribir una historia epistolar y atemporal de dos personajes que se encuentran gracias a las palabras y que recrean con la fuerza de las imágenes dos guerras que suceden en distintos tiempos y lugares pero que unen emociones que los superan.
En el jardín de Jiwar, residencia de artistas, donde Valeria ha pasado los primeros meses en Barcelona, le hacemos las siguientes preguntas:
¿Quién es Valeria?
R: Valeria es una amante de la literatura. Entiendo esto como la vida entera; la literatura no es un concepto aparte sino que es la vida misma: la historia de mi familia, la historia de Colombia, la historia de vida de mis amigos y de quienes conozco es literatura. Y no percibo estas historias como material para la literatura sino como vitalidad misma. Soy amante de la vida, de descubrir, aprender, entender. Escuchar . Pero escuchar de verdad., como si tu cuerpo fuera un oído entero y pudiera estar atento a lo que dice el otro, a pesar de que el otro piense completamente diferente a ti.
¿Hace cuanto estás en Barcelona y por qué has llegado aquí?
R. Llegué el dos de abril a hacer una residencia artística de escritura en un espacio que se llama Jiwar, que es una palabra árabe que significa “barrio” o “vecindad” y tiene la filosofía de recibir personas de todo el mundo que estimulan intercambios culturales y en el cual cada quien realiza su proyecto particular. Yo estoy escribiendo una novela en que hay un diálogo entre dos personajes, uno es una chica que se llama Candelaria Chalá, nacida en Bojayá, en el Chocó del Pacífico colombiano y vive antes, durante y después de la masacre de Bojayá ocurrida en el 2002, y un día recibe una carta de Ignasi Andreu que es un chico de Barcelona. Ella nunca había recibido una carta, así que le sorprende y le causa mucha inquietud que la fecha sea de 1937 siendo que ella vive en el 2002. Ignasi es un chico que tiene su misma edad, pero que le escribe desde un pasado en que él está viviendo la Gerra Civil en Barcelona, y allí comienza un diálogo poético-histórico entre los dos, a través del tiempo y el espaci,o y en medio de dos guerras distintas. Por ello es muy importante para mi caminar las calles de Barcelona, conocer un poco a los catalanes, entender su historia. Leer para escribir también es un proceso de investigación creativa, igual que hablar con la gente. El proceso creativo no consiste únicamente en escribir en soledad, sino que vivir esto es parte de mi proceso creativo. Como la novela está en este derrotero también se trata vivir una Barcelona sin fin.
¿Cuál fue tu primera impresión al llegar a Barcelona? ¿Ya traías información de que aquí se hablaba otra lengua y una cultura diferente a la de España?
R. No, no lo sabía; no lo investigué antes porque quería sorprenderme un poco. No conocía el catalán. Me fui enamorando de Barcelona lentamente y por ello mismo el impacto fue más hondo. Mireia, que es la directora de Jiwar, me invitó a un recorrido por uno de los refugios de Barcelona en la plaza del Diamante (estoy leyendo a Mercè Rodoreda) y fue muy impactante saber que estás caminando y que debajo de la ciudad hay tanta historia. Siento que se respira tiempo y te sumerges una sensación onírica. Por ello me parece que estoy en un sueño perpetuo, un descubrimiento constante, la sensación de que Barcelona es inagotable.
Cuéntanos sobre los espacios artísticos en los que te mueves ahora
R. Cuando llegué a Jiwar la mayoría eran artistas angloparlantes, y sólo experimenté el catalán cuando iba a las tiendas. Luego fui a un espacio que se llama Jam Circus que queda en Poble Sec, dos de los dueños son colombianos y uno es sueco. Ellos me recomendaron ir al Club Cronopios donde hacen una Jam de Escritura los miércoles. Ese día yo era la única latinoamericana , el resto eran catalanes, y delante de una pantalla hicimos improvisación de escritura. Otro día fui al Micro Abierto y escuché un poema recitado en catalán; en ese momento pude sentir el idioma sin entenderlo y me conecté; las expresiones artísticas sobrepasan las limitaciones que pueden suponer los significados de las palabras de un idioma. Allí supe que quería aprender catalán.
