LA DONA DEL MES


Adeline Flaun: En construcció de la identitat. Entre dues aigües

Foto:Ana Zaragoza

Quedem amb Adeline en La Laie, una llibreria cafè que ens permet, en el cor de Barcelona, parlar de projectes semblats, de recorreguts diferents però que teixeixen una mateixa ruta cap a la construcció d'una identitat que cada dia canvia.
Adeline, caribenya i francesa, nascuda a Martinica. Als 19 anys decideix traslladar-se a França per realitzar els estudis d'enginyeria informàtica però a poc a poc el seu interès es va centrant en l'art fins que, per amor, es trasllada a viure a Barcelona on estudia arts escèniques i crea la seva pròpia companyia de teatre: Almaradas. 



Com van ser els teus primers anys a Barcelona?
Porto 11 anys a Barcelona. Els primers anys van ser molt difícils. La cultura és molt diferent, però no m'interessava ficar-me a la comunitat francesa. He trigat anys a entendre com relacionar-me amb la gent d'aquí. Només fa un parell d'anys que ho vaig entendre.
A nivell laboral, al principi sempre m'oferien treballs per fer papers com a immigrants estereotipats i sense poder a la societat o a la seva vida. Com a actriu francesa, vaig poder observar com els guionistes de l'Estat espanyol miren la societat, i el que vaig veure és que directament no ens veuen. Ens convencen que, si ens esforcem, tindrem la recompensa de formar part del seu món però no és veritat i al moment en què he entès això, he agafat les regnes de la meva vida. És a dir, si em quedo a Catalunya, que sigui perquè decideixo que el meu desenvolupament anirà en el meu sentit, fent projectes que no esperen el seu vist i plau sinó que dona visibilitat i reconeixement als meus i a mí mateixa. Al món del teatre, és molt difícil fer-te un lloc, l'idioma pesa molt, la cultura d'origen, etc. Per això vaig decidir, juntament amb altres companyes, crear la companyia de teatre Almaradas, per donar veu als sense veu i generar un espai de creació teatral al marge de les exigències del mercat.

Per què creus que no ens veuen o no ens volen veure?
En una representació teatral que vaig veure, crec que defineix el perquè no ens veuen o no volen veure'ns. Era una obra que tractava el tema de la immigració i la protagonista sentia un amor-odio dependència per la ciutat d'acolliment. Al final de l'obra la noia se suïcida i mentre la seva sang s'impregna en el sòl diu: Gràcies a la meva sang ara som un. Pel meu, vol dir que la història humana d'una ciutat es mesura amb els morts que s'han enterrat en ella. Potser per això no volen que s'assabentin que hem arribat. La cultura canvia a mesura que es barregen les nostres sangs a la terra. Si s'adonen, han de començar a incloure els nostres punts de vista.

En quina fase estàs en la construcció de la teva identitat?
Estic començant a estar tranquil·la amb el fet de no poder definir-la.

Si Barcelona fos un personatge de la teva vida, què seria?
Fins un parell d'anys, quan encara no entenia als catalans, t'hagués dit que seria la propietària d'un pis amb la qual no tinc molta comunicació. I ara que els estic començant a veure… seria com una persona amb la qual podria ser amiga. Que som molt diferents però que mira com qui cada dia va a la mateixa fleca i comença a haver-hi una relació.

Quin va ser el detonant que et va permetre això?
Fa quatre anys, vaig presentar un projecte a Martinica, “Entre dues aigües”*
per desenvolupar un documental comparant l'evolució sociocultural de Martinica i Barcelona a més de la creació d'obres de teatre i tallers. Quan m'ho van concedir, em vaig quedar bloquejada perquè no sabia per on començar. Jo sóc practicant budista. Un dels escrits de Nichiren Daishonin parla dels deutes de gratitud. Gratitud cap als pares, cap al sobirà (cap, govern), cap a l'ordre budista (dharma, protectors del dharma) i cap a tots els éssers humans. Estava pensant en això i deia, clar fins que jo no flueixi… bona ocasió per donar les gràcies a les meves terres. Em vaig adonar que el canvi era aquest, no des de la lluita, sinó des de la gratitud i aquí va començar el canvi.

Si et vas a Martinica i et pregunten: explica com són els catalans?
Estàs fent preguntes del meu projecte (riures). És difícil. Al Caribe, tot es sent més des d'a baix, la gent d'allà s'apropa al món a través del cos, dels sentits. Aquí la gent sembla més mental. Ningú m'havia parlat del “seny”. Crec que la fredor d'alguns catalans, la seva falta d'espontaneïtat està basada en un profund deure intern d'actuar des del sentit comú. Cada aspecte de la vida està organitzat i cada cosa ha de poder entrar en una secció ben estructurada. Jo crec que és massa. Però en el moment que ho entens és, ah val! Per exemple, al teatre, s'ho estan passant bé però no ho notes perquè està sota control, dosat. Estan passant la diversió des del sentit comú. Per a nosaltres a Martinica, això és impossible, si vols riure, rius, si vols emprenyar-te, t'emprenyes. Encara que... Dit això, des de que vaig entendre el “seny”, m'ha ajudat a relacionar-me millor amb la gent d'aquí; inclòs puc dir que se m'ha obert una nova manera de gestionar les meves emocions, cap a l'altre i cap a mí.

Què li donaries a Barcelona de Martinica de tota aquesta part més visceral?
Si he fet aquest treball de conciliació amb Catalunya, encara ho estic fent amb Martinica. Però, les vegades que hi torno, veig la sort de viure en un lloc tan preciós; i també allò tant vital, corporal, sensual que es desperta una vegada que hi poses el peu. A Martinica, no hi ha cap sentit que no estigui viu.

Hi tornaries a viure?
A. No ho sé, ara que començo a sentir-me a casa a Catalunya... He començat a desenvolupar projectes allà. Sempre he comparat Martinica amb Guadalupe (altra illa francesa del Caribe) en el sentit que Guadalupe està molt més en les seves arrels, en el brut. I Martinica és molt més fatxenda i això em tira enrere. Hi ha una paraula que ha estat desviada en el crioll francès, per aquest motiu seria “ser comparació”: sovint et miren de dalt a baix i s'avalua un mateix en quant a l'altre. Hi ha gent - suposo per la història de Martinica vinculada a l'esclavitud, la seva gestió del post-colonialisme i el fet de ser una illa - ha desenvolupat una tendència a anticipar el judici dels altres, les mirades crítiques; ningú vol passar vergonya i alguns prefereixen sospitar de l'altre o competir. Una de les coses per les quals m'en vaig anar.

Classisme? Aquí no ho veus així?
Sí, clar que existeix. També vaig trigar adonar-me de com s'ordenava la societat, perquè, si et vas a prendre un cafè a Sarrià, no es noten separacions; encara que ningú mira a ningú, pots compartir taula amb un desconegut. Una vegada que t'assabentes que els poders econòmics, polítics i ideològics de Catalunya es decideixen entre poques families, l'associes amb la realitat dels békés (descendents dels colons) a Martinica.

Em falta encara fer el pas d'observar el comportament actual a Martinica, perquè en aquest temps, ha evolucionat bastant. Per exemple, la nostra relació amb França segueix sent bastant esquizofrènica, rebutgem els qui arriben des d'allà però, a nivell internacional, som orgullosos i molt afortunats de formar-ne part. Un canvi visible dels últims anys: abans, la gent s'agrupava a les cases, i els bars que existien eran per als que bevien rom, i ja està. Això ha anat canviant a poc a poc, ajuda a que els martiniquèsos comparteixin espai d'ocis amb “blancs”, i acceptin que n'hi hagi d'interessants que no els miren com a antics esclaus. Tot i així, no hi ha encara una mescla real, sobretot amb els békés.


El fet de parlar català et va ajudar?
Gràcies a parlar català, estic més integrada que altres que venen de fora. Em permet crear ponts i vincles inesperats. Per al projecte, he estat fent entrevistes de migrants, i t'adones que la majoria tenen la mateixa mirada que tenia jo: els catalans semblen tancats… En el meu cas, a mesura que he anat evolucionant i coneixent de manera més íntima a catalans, em dona ganes de defendre'ls i explicar qui són. Escriure i dirigir "Entre dues aigües" m'ajuda a fer aquest pas. Crec que la integració dels immigrants depèn molt del diàleg, de si realment ens interessem pel funcionament de qui ja està organitzat en el lloc d'arribada i per la seva manera de concebre les relacions humanes (encara que atípica...); i després de si nosaltres aconseguim parlar de nosaltres mateixos. És a dir que sovint estem demanant a qui ens rep rebre'ns amb els braços i la ment oberts, i no ens adonem que nosaltres també hem de fer el pas de ficar-nos al seu entorn; és incorrect només esperar que qui et rep es posi a entendre la teva història i jugar les teves regles del joc. Ha de ser mutuo : perquè ells puguin jugar les teves regles, has de saber jugar les seves. Imagina't que de sobte et despertes i al teu barri hi ha altres bars, altres llengües, una altra gent. No és fàcil. El diàleg és més que mai necessari. El més aviat ho aconseguim, el més aviat podrem adaptar-nos a aquesta época en perpetu canvi. Tothom busca ser feliç, cadascú amb les seves circumstàncies i expectatives. I ara, més que mai, hem de conviure amb la diferència i el moviment. Hem de trobar com fer-ne un joc de creixement i de respecte per a tots i per la terra on vivim. El repte: no tenir por a equivocar-nos, equivocar-nos sense por. Junts.

*'Entre dues aigües' es presentarà el proper 9 i 10 de desembre a La Torre  de les aigües del Besòs
a les 20:30 h


Entrevista realitzada per Omaira Beltrán

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Lolita Bosch, quan la teva casa és el lloc on migres
Catalano-mexicana, és novel·lista, activista per la pau de Mèxic, dirigeix el portal Nuestra Aparente Rendición i investiga les relacions entre la literatura i la pau, projecte que va explicar el passat 16 de Juliol al Col·legi de Periodistes de Catalunya en el Curs d'Estiu Periodisme i Comunicació Intercultural realitzat per l'Associació Intercultural Llatins per Catalunya.
En aquesta petita entrevista resumeix el que ha anat atresorant al llarg de la seva vida, que com la de moltes dones que migren, fan del país on arriben la seva casa, tal com li va passar a Lolita quan va arribar a Mèxic. 

Des de quan i perquè et vas a viure a Mèxic?
Vaig anar a viure a Mèxic al principi dels anys 90. Vaig triar Mèxic per una qüestió purament literària i, en arribar-hi, m'hi vaig sentir a casa. Havia viscut a altres llocs del món i mai no m'havia passat. I ara, més de vint anys després, segueixo pensant que vaig arribar, finalment, a casa.
Quin avantatge tan a nivell personal com a professional tens al tenir aquestes dues nacionalitats?
En tinc tres! Jo sempre he viscut fora i m'agrada veure el món des de tots els llocs possibles. Em permet entendre moltes coses i aprendre constantment. M'agrada, que el món es faci gran.
Explica'ns en que consisteix el projecte de 'Bordar por la paz'?
Bordar por la paz és un projecte que es va començar ara fa uns cinc anys. Homes i dones (tot i que gairebé tot són dones) d'arreu de Mèxic, i ara ja del món, seiem a les places públiques a brodar els noms dels nostres assassinats en vermell, els nostres desapareguts en verd i les víctimes de la violència de gènere en rosa. Ara ja també brodem noms de persones relacionades amb el narco que ens demanen que deixem els seus noms escrits perquè temen que els mataran. I els brodem en color blau. Aquesta activitat es fa a Barcelona i a Madrid un cop al mes. I es fa, també, a altres països i per situacions puntuals extremes. Per exemple, els assassinats dels estudiants a Kenia o el segrest de 200 dones a mans de Boko Haram.
Els tallers de creació i pensament fa uns anys que duren i es van arrelant a Barcelona. Són grups reduïts, rigorosos i molt engrescadors que volen seguir el procés d'escriptura dels alumnes de manera individual, d'acord amb un ordre que té tot a veure amb l'ordre natural de l'escriptura. Jo aprenc molt i els alumnes i les alumnes també. Formen part d'una tesi que estic escrivint per un Doctorat en Filosofia i que busca eines literàries per empoderar les víctimes del narcotràfic (sobre tot, els familiars de les víctimes de desaparició forçada). Veniu, no us en penedireu!

Entrevista realitzada per Omaira Beltrán

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Esmeralda Elizalde

Actriz mexicana que vive desde el 2016 en Barcelona, y quien es una de las impulsoras de ‘Lencería Cultural’ una asociación que tiene como objetivo de mostrar la creación escénica de los mexicanos que viven fuera de México, sumando la participación de artistas catalanes y catalanas, porque también pretenden tejer un puente de intercambio.



El trabajo de Esmeralda está muy relacionado con la visibilidad de las mujeres en el teatro, con personajes que rompen los estereotipos, tal como la obra que la trajo a Barcelona “Todas tenemos la misma historia” de la dramaturga Franca Rame y su marido Dario Fo, y con la que ganó el premio Artes por todas partes, de la Secretaría de Cultura de México.
Esmeralda afirma, que su aporte al projecte vaca consiste en enriquecer  la perspectiva que se tiene de otras partes del mundo, y que ' aunque tengamos los mimos problemas tenemos otras visiones otros lenguajes para interpretar  las cosas , a mi me ha enriquecido ver a la gente nativa de como habla con sus temas, del catalán y como viniendo de fuera podemos ampliar esa cosmogonía de las mujeres'. 

En cuanto a la dificultad o no de hacer teatro ya sea en México o en Cataluña, Esmeralda afirma que es igual de difícil o de fácil, se necesitan apoyos, lugares para ensayar, y que lo que realmente importa son las ganas y esto no tiene fronteras ni genero.  En cuanto a la participación de las mujeres en el mundo del teatro, Esmeralda opina que  ha ido creciendo la confianza que se tiene en el trabajo profesional de las dramaturgas, "porque ahora hay más confianza que te dirija una mujer, ya que el estatus del director o del dramaturgo es muy potente, y  mientras las actrices han sabido a lo largo de la historia, las directoras y escritoras lo han tenido más complicado. Ahora también hay más presencia de  iluminadoras, escenógrafas, y cada vez las mujeres se apoyan más entre sí y esto nos da fuerzas. Lo importante es que formemos un lenguaje propio dentro de la escena eso es lo que he hecho en falta".

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Carolina Torres Topaga


Carolina Torres Topaga, es actriz y directora teatro colombiana y además se define como ’instigadora’ teatral.

Vino a España hace 6 años a un encuentro en Cádiz de mujeres teatreras y también con el objetivo de estudiar. En ese proceso conoció 'El projecte Vaca', con el que ha participado y creado varios proyectos, como por ejemplo “La veu secreta dels ocells” (la voz secreta de los pájaros), una obra sobre la memoria histórica de 9 mujeres de diferente procedencia en situación de encierro, una obra dirigida por Cristina Castillo.

Más adelante adaptó el monólogo ‘Mi parce’ escrito por Patricia Ariza, reconocida dramaturga colombiana. Esta obra termina de gestarse en Barcelona, y aunque es una obra que trabaja el lenguaje popular, Carolina elabora un glosario para que pueda ser entendida, sin embargo se da cuenta que la protagonista comparte sentimientos comunes y que el sentir es algo universal.

Por otra parte Carolina este año ha estado trabajando con Silvia Albert, una actriz de origen vasco que es negra y que en su búsqueda por resolver su identidad y la de su hija, decide escribir un monólogo con clave de autoreferencia que se titula ‘No es país para negras' que se estrenará el próximo 26 y 27 de noviembre en Fabra i Coat a las 20.30. dentro del marco del Noviembre Vaca. Esta obra realiza un viaje a través de las vidas de Silvia y sus ficciones, donde se introduce un elemento de investigación como es la proyección, y la construcción de circuitos cerrados como un elemento narrativo.

Y como a Carolina le gusta ir un año por delante ya está preparando su próximo proyecto que se llama “Itaca ya no es” bajo la dirección de Javier Gutierrez. Es una cooproducción Colombia - España y cuenta la historia de tres mujeres, tres generaciones y tres identidades. La obra cuenta con la participación de Teresa Urros en representación de Europa España y de la generación de las mujeres de 50 años, SilviaAlbet en representación de África y de las mujeres de 40 años y Carolina quien representa a las latinoamericanas y a la generación de los 30.

La obra está planteado por tres laboratorios el primer laboratorio que corresponde al territorio, el segundo es la frontera y el tercero es la memoria, esas tres ramas de investigación constituyen el eje en el que se basa la obra que se estrenará este noviembre. Carolina cree que ha aportado al “Projecte Vaca’ una gran dosis de energía y una visión que crea vanguardia y enriquece este proyecto, que tiene como objetivo promover la participación de la mujer en el mundo del teatro.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Andrea Daza
Una dona que ha unit Catalunya amb Veneçuela


La dona teixint cultures entrevista a Andrea Daza Tapia, periodista veneçolana que viu a Catalunya fa 4, és un exemple de ment oberta que gràcies a la curiositat que té la fa una bona professional. En tan sols 4 anys, després de cursar un màster, és la cap de premsa de la Universitat Ramon Llul. L'Andrea, una dona valenta, ens explica com ha viscut la seva migració com llatinoamericana, en una cultura com la catalana.

Tot va començar pel tema personal. Em vaig enamorar d’un català a Veneçuela un any abans de venir-hi a viure. Ens vam conèixer a les vacances, com amor d’estiu, i es va allargar. Jo treballava a un diari de Veneçuela, i tenia una bona feina, estable, sense altres coses al cap, a excepció d’alguna idea de viatge però que era un pla com poc concret fins que vaig conèixer al Joan. Vam començar a planejar el nostre futur, quina feina podria jo trobar a Barcelona, o per quin dels dos l’adaptació seria més fàcil, vam mirar-ho tot. Vaig deixar la feina per venir a Barcelona a fer un màster i establir-me aquí.

Com a dona que has migrat, quina mena de situació creus que crea per les dones una ciutat intercultural com Barcelona?

En general, és difícil adaptar-se, no només a Barcelona sinó a qualsevol lloc i per qualsevol. És veritat que el fet que hi hagi gent tan diferent a Barcelona ajuda, però a la vegada té la seva complexitat. L’idioma, el tarannà de la gent, que a Amèrica llatina pensem que som semblants i en realitat no ho som gaire. I referent a la dona és una ciutat on és fàcil ser acollit.

Com a dona immigrant que creus que pots aportar a la universitat catalana on treballes, tornant a la diferència de la que parlaves abans?

Jo crec que és interessant, sóc la veneçolana més catalana que hi ha en aquesta facultat, i això vulguis que no, deixa el meu caràcter en tot el que faig. Em sento molt adaptada aquí, però conec els meus orígens i cada cop que puc els reafirmo, em reafirmo com a caraquenya, com a Veneçolana i forma part de mi i creuat amb la part catalana dóna un resultat curiós. Jo crec que aporto una perspectiva que, ara que la facultat es vol obrir a amèrica llatina, amb mi entenen tant el codi català com el llatinoamericà, pot ajudar molt. M’agrada molt fer de pont, sobretot pels nous alumnes, que venint com jo de llatinoamerica, necessiten una adaptació que amb el meu ajut, se'ls hi fa més lleuger,

Quina mena de polítiques creus que s’haurien de portar a terme per fer créixer i donar a la llum tot el potencial i experiència de les dones llatinoamericanes?

En general, les dones ja hem guanyat protagonisme però encara ens en falta per guanyar, en aquesta facultat, en el Govern i diferents institucions sempre veus que són menys les dones que els homes, i mira que són moltes, tant estudiants com treballadores. No només hem de guanyar més protagonisme, també més responsabilitats, perquè se'ns dóna bé gestionar, li convindria a l'empresa, però després mires els salaris i els homes sempre guanyen més, sobretot per la posició del seu càrrec, per això crec que hem de seguir lluitant i esforçar-nos per obtenir el protagonisme i la responsabilitat que mereixem.

Entrevista realitzada per Omaira Beltrán

Us convidem a visitar el bloc professional d'Andrea Daza: http://www.lazotacalles.com