Per Omaira Beltrán
Segons un informe del Ministeri espanyol de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, amb data del 18 de setembre del 2015, un total de 65 persones han estat víctimes durant aquest any, del conflicte de violència de gènere. D’aquestes, 30 dones varen ser assassinades a mans de les seves parelles o exparelles, nou homes es varen llevar la vida (a l’informe són anomenats ‘agressors’) i 26 menors es varen quedar orfes per aquests fets. Respecte a les dades de menors assassinats a les mans dels seus progenitors a l’estat espanyol, s’explica que en l’última dècada han estat 44, dels quals 26 durant el règim de visites als seus pares.
Així comença la majoria d’articles que parlen sobre la violència de gènere. Només enunciar les xifres dista molt d’aportar les raons d’aquest conflicte, que es perpetua en el temps i que es no va començar a tractar informativament a l’estat espanyol fins a finals dels anys noranta, quan un cas de violència de gènere va despertar la consciència col·lectiva.
Va ser concretament arran dels maltractaments soferts per Ana Orantes a mans del seu marit, denunciats a través d’un programa de Canal Sur. Dies després, el seu marit la va cremar viva. A l’Ana, la seva confessió pública li va costar la vida, però la tragèdia va servir per a permetre que els mitjans de comunicació denunciessin un conflicte que, fins aquell moment, estava plenament normalitzat en una societat patriarcal caracteritzada pel masclisme. El seu assassinat va ser un dels detonants de les reformes penals que van culminar en la Llei Integral contra la Violència de Gènere.
El pas següent va consistir a dissenyar manuals i elaborar lleis que es van començar a aplicar gairebé deu anys després. A més, les pressions rebudes d’Europa i la solidaritat demostrada per les dones de tot l’estat espanyol, va permetre la creació de plataformes i associacions que van començar a sensibilitzar sobre com identificar, tractar i solucionar aquest tipus de violència física i psicològica. Un problema que afecta principalment a dones, nens i nenes i que, per tant, atempta contra l’estructura necessària per a l’estabilitat emocional de qui creix en una família.
En el cas del tractament de la informació sobre els conflictes de violència de gènere, en els últims deu anys, han sorgit diverses iniciatives en formats de codis de conducta, manuals i protocols que han incidit poc o gens, en aconseguir que les notícies tractin el conflicte com un simple succés. Els assassinats de dones per part de les seves parelles o exparelles segueixen sent presentats com a crims passionals o com a conflictes familiars. Les fonts citen a veïns i familiars i amb aquesta acció, sense adonar-se, aporten una imatge sensacionalista a l’element informatiu.
El sociòleg norueg Johan Galtung (i principal fundador de la disciplina dels estudis per la pau i resolució de conflictes i precursor del Periodisme de Pau) ens recorda que en periodisme no s’hauria d’abandonar el conflicte fins que no n’apareix un de nou. Es a dir, que des del punt de vista del periodisme de pau, caldria parlar periòdicament de la violència de gènere i sensibilitzar sobre el conflicte a la societat i no pas limitar-se a informar del tema cada vegada que hi ha una nova víctima. En canvi, el que ens trobem habitualment als mitjans és que només es recupera el tema quan es produeix un nou assassinat.
