Foto:Ana Zaragoza
Adeline, caribenya i francesa, nascuda a Martinica. Als 19 anys decideix traslladar-se a França per realitzar els estudis d'enginyeria informàtica però a poc a poc el seu interès es va centrant en l'art fins que, per amor, es trasllada a viure a Barcelona on estudia arts escèniques i crea la seva pròpia companyia de teatre: Almaradas.
Omaira. Com van ser els teus primers anys a Barcelona?
Adeline. Porto 11 anys a Barcelona. Els primers anys van ser molt difícils. La cultura és molt diferent, però no m'interessava ficar-me a la comunitat francesa. He trigat anys a entendre com relacionar-me amb la gent d'aquí. Només fa un parell d'anys que ho vaig entendre.
A nivell laboral, al principi sempre m'oferien treballs per fer papers com a immigrants estereotipats i sense poder a la societat o a la seva vida. Com a actriu francesa, vaig poder observar com els guionistes de l'Estat espanyol miren la societat, i el que vaig veure és que directament no ens veuen. Ens convencen que, si ens esforcem, tindrem la recompensa de formar part del seu món però no és veritat i al moment en què he entès això, he agafat les regnes de la meva vida. És a dir, si em quedo a Catalunya, que sigui perquè decideixo que el meu desenvolupament anirà en el meu sentit, fent projectes que no esperen el seu vist i plau sinó que dona visibilitat i reconeixement als meus i a mí mateixa. Al món del teatre, és molt difícil fer-te un lloc, l'idioma pesa molt, la cultura d'origen, etc. Per això vaig decidir, juntament amb altres companyes, crear la companyia de teatre Almaradas, per donar veu als sense veu i generar un espai de creació teatral al marge de les exigències del mercat.
O. Per què creus que no ens veuen o no ens volen veure?
A. En una representació teatral que vaig veure, crec que defineix el perquè no ens veuen o no volen veure'ns. Era una obra que tractava el tema de la immigració i la protagonista sentia un amor-odio dependència per la ciutat d'acolliment. Al final de l'obra la noia se suïcida i mentre la seva sang s'impregna en el sòl diu: Gràcies a la meva sang ara som un. Pel meu, vol dir que la història humana d'una ciutat es mesura amb els morts que s'han enterrat en ella. Potser per això no volen que s'assabentin que hem arribat. La cultura canvia a mesura que es barregen les nostres sangs a la terra. Si s'adonen, han de començar a incloure els nostres punts de vista.
O. En quina fase estàs en la construcció de la teva identitat?
A. Estic començant a estar tranquil·la amb el fet de no poder definir-la.
O. Si Barcelona fos un personatge de la teva vida, què seria?
A. Fins un parell d'anys, quan encara no entenia als catalans, t'hagués dit que seria la propietària d'un pis amb la qual no tinc molta comunicació. I ara que els estic començant a veure… seria com una persona amb la qual podria ser amiga. Que som molt diferents però que mira com qui cada dia va a la mateixa fleca i comença a haver-hi una relació.
O. Quin va ser el detonant que et va permetre això?
A. Fa quatre anys, vaig presentar un projecte a Martinica, “Entre dues aigües”*
O. Si et vas a Martinica i et pregunten: explica com són els catalans?
A. Estàs fent preguntes del meu projecte (riures). És difícil. Al Caribe, tot es sent més des d'a baix, la gent d'allà s'apropa al món a través del cos, dels sentits. Aquí la gent sembla més mental. Ningú m'havia parlat del “seny”. Crec que la fredor d'alguns catalans, la seva falta d'espontaneïtat està basada en un profund deure intern d'actuar des del sentit comú. Cada aspecte de la vida està organitzat i cada cosa ha de poder entrar en una secció ben estructurada. Jo crec que és massa. Però en el moment que ho entens és, ah val! Per exemple, al teatre, s'ho estan passant bé però no ho notes perquè està sota control, dosat. Estan passant la diversió des del sentit comú. Per a nosaltres a Martinica, això és impossible, si vols riure, rius, si vols emprenyar-te, t'emprenyes. Encara que... Dit això, des de que vaig entendre el “seny”, m'ha ajudat a relacionar-me millor amb la gent d'aquí; inclòs puc dir que se m'ha obert una nova manera de gestionar les meves emocions, cap a l'altre i cap a mí.
O. Què li donaries a Barcelona de Martinica de tota aquesta part més visceral?
A. Si he fet aquest treball de conciliació amb Catalunya, encara ho estic fent amb Martinica. Però, les vegades que hi torno, veig la sort de viure en un lloc tan preciós; i també allò tant vital, corporal, sensual que es desperta una vegada que hi poses el peu. A Martinica, no hi ha cap sentit que no estigui viu.
O. Hi tornaries a viure?
A. No ho sé, ara que començo a sentir-me a casa a Catalunya... He començat a desenvolupar projectes allà. Sempre he comparat Martinica amb Guadalupe (altra illa francesa del Caribe) en el sentit que Guadalupe està molt més en les seves arrels, en el brut. I Martinica és molt més fatxenda i això em tira enrere. Hi ha una paraula que ha estat desviada en el crioll francès, per aquest motiu seria “ser comparació”: sovint et miren de dalt a baix i s'avalua un mateix en quant a l'altre. Hi ha gent - suposo per la història de Martinica vinculada a l'esclavitud, la seva gestió del post-colonialisme i el fet de ser una illa - ha desenvolupat una tendència a anticipar el judici dels altres, les mirades crítiques; ningú vol passar vergonya i alguns prefereixen sospitar de l'altre o competir. Una de les coses per les quals m'en vaig anar.
O. Classisme? Aquí no ho veus així?
A. Sí, clar que existeix. També vaig trigar adonar-me de com s'ordenava la societat, perquè, si et vas a prendre un cafè a Sarrià, no es noten separacions; encara que ningú mira a ningú, pots compartir taula amb un desconegut. Una vegada que t'assabentes que els poders econòmics, polítics i ideològics de Catalunya es decideixen entre poques families, l'associes amb la realitat dels békés (descendents dels colons) a Martinica.
Em falta encara fer el pas d'observar el comportament actual a Martinica, perquè en aquest temps, ha evolucionat bastant. Per exemple, la nostra relació amb França segueix sent bastant esquizofrènica, rebutgem els qui arriben des d'allà però, a nivell internacional, som orgullosos i molt afortunats de formar-ne part. Un canvi visible dels últims anys: abans, la gent s'agrupava a les cases, i els bars que existien eran per als que bevien rom, i ja està. Això ha anat canviant a poc a poc, ajuda a que els martiniquèsos comparteixin espai d'ocis amb “blancs”, i acceptin que n'hi hagi d'interessants que no els miren com a antics esclaus. Tot i així, no hi ha encara una mescla real, sobretot amb els békés.
O. El fet de parlar català et va ajudar?
A. Gràcies a parlar català, estic més integrada que altres que venen de fora. Em permet crear ponts i vincles inesperats. Per al projecte, he estat fent entrevistes de migrants, i t'adones que la majoria tenen la mateixa mirada que tenia jo: els catalans semblen tancats… En el meu cas, a mesura que he anat evolucionant i coneixent de manera més íntima a catalans, em dona ganes de defendre'ls i explicar qui són. Escriure i dirigir "Entre dues aigües" m'ajuda a fer aquest pas. Crec que la integració dels immigrants depèn molt del diàleg, de si realment ens interessem pel funcionament de qui ja està organitzat en el lloc d'arribada i per la seva manera de concebre les relacions humanes (encara que atípica...); i després de si nosaltres aconseguim parlar de nosaltres mateixos. És a dir que sovint estem demanant a qui ens rep rebre'ns amb els braços i la ment oberts, i no ens adonem que nosaltres també hem de fer el pas de ficar-nos al seu entorn; és incorrect només esperar que qui et rep es posi a entendre la teva història i jugar les teves regles del joc. Ha de ser mutuo : perquè ells puguin jugar les teves regles, has de saber jugar les seves. Imagina't que de sobte et despertes i al teu barri hi ha altres bars, altres llengües, una altra gent. No és fàcil. El diàleg és més que mai necessari. El més aviat ho aconseguim, el més aviat podrem adaptar-nos a aquesta época en perpetu canvi. Tothom busca ser feliç, cadascú amb les seves circumstàncies i expectatives. I ara, més que mai, hem de conviure amb la diferència i el moviment. Hem de trobar com fer-ne un joc de creixement i de respecte per a tots i per la terra on vivim. El repte: no tenir por a equivocar-nos, equivocar-nos sense por. Junts.
*'Entre dues aigües' es presentarà el proper 9 i 10 de desembre a La Torre de les aigües del Besòs
a les 20:30 h
